Titelles ben pensats

El passat 17 d'octubre es va celebrar a Vic la festa dels lectors de la revista Cavall Fort. Entre les activitats programades hi havia un espectacle de titelles que va tenir lloc al Museu de l'Art de la Pell. L'accés era gratuït, només es demanava que prèviament es recollissin les entrades al punt d'informació de la plaça. La meva sorpresa va ser veure que el públic assistent no era gaire nombrós. I encara més gran quan vaig tenir el goig de veure l'espectacle: Diplo. La companyia es diu L'Estenedor.
Hi ha qui diu que quan un ha de pagar per quelcom , allò és més ben valorat. Potser sí que hi hauria hagut més gent si l'espectacle de diumenge hagués costat 10 euros. Almenys els que sí que hi érem, vam passar una bona estona.

Com ensenyem a les aules?

Què i com ensenyem avui dia? Què necessita l'alumnat, del nivell educatiu que sigui? Què necessita la societat que els docents impartim/compartim amb aquelles persones que tenim al davant? Aquesta setmana, en una sessió de formació, m'han mostrat aquest vídeo. Em sembla un clar exemple de com està canviant el món eduatiu.

A vision of students today - 8 Translation(s) dotSUB

Màrius Torres, la poesia de l'esperança

Aquest any se celebren els cent anys del naixement del poeta Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i mort al santuari de Puig d'Olena (Sant Quirze de Safaja) el 1942. Només 32 anys de vida per a un jove que havia estudiat Medicina i que tot just va tenir un any per exercir com a tal. Una tuberculosi el va obligar a ingressar al sanatori, d'on ja no en sortiria viu.
Aquestes són unes brevíssimes pinzellades biogràfiques d'un gran poeta, un creador de versos fets des del sentiment, el dolor, l'enyor i, en darrer terme, l'esperança. Perquè malgrat la seva malaltia i la presència constant de la mort, Màrius Torres no es donava per vençut. La música i l'entorn natural de Puig d'Olena el reconfortaven i van ser ingredients essencials de la seva obra. Us convido a descobrir-lo (o rellegir-lo) com a acte d'homenatge personal i íntim cap a ell.

Veritats com temples

Avui he llegit la columna que publica Joan Ollé al Periódico de Catalunya. M'ha agradat i molt. En un llenguatge planer i sossegat fa una reflexió sobre l'envelliment i la importància d'acceptar-lo. Sembla que l'actor Harrison Ford va trencar els miralls de casa seva perquè no volia veure's envellir. I diu Ollé: "encara no ha après el senyor Harrison (...) que els únics miralls fiables són els ulls que ens miren". En un altre punt del seu text, Joan Ollé diu que mirar fotos té això: ens retrobem amb aquell que vam ser, eternitzats en el miracle d'un instant ideal.
Que important és saber acceptar el pas del temps! Com més creixo, més entenc que aquest hagi estat un tema tan present en la literatura d'arreu. Dóna per molt perquè el temps és quelcom que es percep de formes diverses, segons sigui el moment vital de cadascú.

OCI

Per als qui tenim fills petits, és molt recomanable anar un dia de concert a l'Auditori de Barcelona. És just al davant del TNC.

Nosaltres hi vam anar l'any passat amb un grup de famílies de l'Escola de Música de Taradell i va ser una bona experiència. S'hi pot anar dissabtes a la tarda o diumenge al matí. Doneu-hi una ullada!